Les màscares i el seu significat

L'inici de la sessió va començar amb la presentació i conseqüent explicació del tipus de màscara que cadascú va escollir, ja que la Roberta en la classe anterior ens va demanar que portéssim informació sobre un tipus de màscara en concret, per posar-la en comú a la següent sessió.

Vam nomenar diferents tipus de màscares, segons la seva procedència i significat. A més també vam acompanyar l'explicació amb diferents fotografies perquè tots els companys i companyes poguéssim contemplar-les.

Van sortir màscares de tot tipus. Les africanes, fetes principalment de fusta i molt presents en les cerimònies tradicionals; les maies i asteques, com a objecte de poder i privilegi; les egípcies, molt utilitzades per lluitar i en les cerimònies funeràries; les orientals, part fonamental de les representacions teatrals; les mexicanes, utilitzades en diferents rituals i molt lligades a la mort; i les venecianes, sinònimes de bellesa, misteri i seducció, molt populars pel seu ús al tradicional Carnaval.
Va ser una manera molt dinàmica de conèixer més sobre les diferents cultures que envolten el nostre planeta.


Fem la nostra màscara - 1a part

Com a nova activitat i relacionada amb tot el que envolta a l'inici de la classe la Roberta ens va proposar crear la nostra pròpia màscara feta amb elements de la natura ( fulles, blanques, semilles, etc.) sobre una base de cartró. Aquesta creació havia de tenir un cert significat, ja que un cop acabada s'hauria de mostrar a la resta de la classe representant tot allò que volíem expressar a la resta de la classe. La presentació i representació de la màscara es durà a terme en la pròxima classe.



Rebeca Gómez

Stopmotion

Durant dos dies hem estant treballant per crear el nostre propi stopmotion. Cada grup de treball ha escollit el seu propi poema per realizar el treball i poder crear-ho. Per poder dur a terme aquest treball hem de tenir clar quina és la definició d'aquest concepte .

Primer de tot hem de saber que un stopmotion:

És una técnica d'animació que consisteix en aparentar moviment en objectes estàtics mitjanánt una secuencia d'imatges fixes succesives. PEro poder realizar un bon treball hem de ser conscients de que requereix de molt treball manual, és un prodeciment artístic que requereix molta paciència i temps. Hi han molts factors que hem de tenir en compte, com per exemple, la iluminació, la col·locació de les càmeres i una gran dedicació de cada una de les persones que formen part de l'equip.

1r dia:

• La mestra va realitzar una explicació, basada en la definició del concepte per aclarir-nos quina era la feina que hauriem de realizar.
• Entre els membres del grups vam decidir quin seria el poema escollit per realitzar el treball. Habiem de pensar quines eres les oportunitats que ens podría oferir el poema que escollisim.
• Es van apuntar els noms dels poemes a la pizarra per així evitar que es poguéssin repetir.
• Els membres del grup van començar a organitzar-se per així tenir una idea de com anirien a treballar la següent setmana.

2n dia:

• Vam portar diferents materials, com cartolines, teles, paper, cola, pintures, tot allò que tingéssum i que creguéssim que ens seria útil per poder realizar els nostres escenaris del stopmotion.

 

 
 

LA IMATGE (18/10/2016)

El discurs de la imatge en els llibres il·lustrats pot interpretar-se a partir de la pragmàtica, ja que hi podem trobar elements que poden guiar un lector a desxifrar les claus de la lectura del text, de la coherència i dels objectius comunicatius. La percepció no pot separar-se de la comprensió: tot acte de mirar implica voler saber allò que es veu. La imatge que se’ns presenta fa de guia del text, però de cap manera el condiciona, perquè aquest també és capaç de transmetre altres idees que la imatge no ha captat. Per tant, en aquest sentit, l’il·lustrador té el poder de posar en relleu el que ell creu que és necessari destacar, però també pot tenir en compte el receptor a l’hora de crear les imatges per adaptar-les a un públic determinat.

Aquesta va ser la primera part de la sessió: parlar de les imatges en els llibres il·lustrats, després d’analitzar els diferents llibres de poemes infantils que havíem portat.

La segona part de la sessió va ser un xic més diferent. Cada un triava un poema dels diferents llibres que havíem portat i a partir del poema escollit, havíem de crear una imatge relacionada amb l’escrit o amb les emocions, sentiments... que ens provoques aquest a partir de la tècnica del collage. Per a fer-ho, disposàvem d’un seguit de fulls amb milers de línies treballats anteriorment a l’aula, algunes revistes, cola i tisores. 

Parlant des d’un punt de vista més personal, m’adono de la importància d’aquesta activitat, no només pels infants sinó també per a nosaltres, els adults. I és què és una activitat totalment lliure sense condicionants, només el material, tanmateix, aquesta et porta a un món tant lluny del nostre, tant lluny del món de les persones grans; un món on la imaginació, la creativitat, l’abstracte i la interpretació són els principals protagonistes. 

Mariona Martín Muñoz

La línia

Al principi de la sessió vam veure un petit vídeo sobre diferents obres de diversos artistes. Per exemple Picasso i Pollock, per poder comparar com utilitzaven el tractament de la línia al seu treball.

Tot seguit, la Roberta va escriure a la pissarra la paraula "Línia". Havíem de sortir i posar els adjectius que volguéssim per aquesta paraula. Al principi, vam escriure adjectius molt generals com fina, gruixuda, etc., però després, la mestra ens va indicar que penséssim com si aquesta paraula fos una persona. Aleshores, els adjectius que van sortir van ser molt diferents des del principi, per exemple, contenta, "borde", enfadada, elegant, etc.

Per la realització de la següent activitat vam deixar sobre cadascuna de les taules els objectes de color negre que havíem portat de casa. Entre d'altres, podíem trobar: retoladors, pintura, bolígrafs, colors, etc. Després, vam haver d'aplicar tots els adjectius que havíem pensat per la paraula "línia" a una làmina.

Aquesta primera part va agradar-me molt, tot i que, al final quasi tots vam acabar fent figures que ja coneixíem, com per exemple, cors. Després vam agafar altra làmina i havíem de repetir el procés, però aquesta vegada sense dibuixar figures sinó deixant anar la nostra imaginació fent línies "sense sentit" amb les mateixes consignes que anteriorment.

Crec que és una activitat interessant perquè ens permet treballar amb diferents materials i experimentar com utilitzar cadascú i observar el tipus de dibuix o, en aquest cas, el tipus de línia que podem realitzar.

Amb els infants és una activitat interessant que crec que els podria agradar. Amb aquesta activitat podran veure el tractament de la línia amb diferents materials, per exemple, amb un bolígraf amb el qual la línia serà fina i poc intensa o amb un pinzell gruixut on la línia serà molt més grossa que l'anterior i més intensa.

Un dels dubtes que se'm van ocorre després de la realització de l'activitat, va ser perquè no utilitzàvem diferents colors i no només el negre. Després d'escoltar la resposta de la Roberta, em va fer pensar que moltes vegades "sobrecarreguem" als nens i nenes oferint-los molts materials o possibilitats i acabem oblidant realment l'objectiu que pretenem aconseguir. En aquest cas, no era l'estètica o el color sinó el tractament de la línia amb diferents materials.

Tot seguit, vam realitzar la darrera activitat que consistia en, per parelles, dibuixar qualsevol cosa en un paper de mural. Una persona de la parella es posava davant de l'altre i tancava els ulls permetent al seu company o companya que agafés la seva mà per dibuixar alguna cosa. Després es canviaven els torns.

Finalment, vam intentar identificar objectes, formes, cares, etc., en els gargots que havíem fet per poder així tornar a realitzar l'activitat. Aquesta vegada, però, en comptes de moure a la parella per tot el mural ens quedaven quiets i li dibuixaven el que volíem a l'esquena perquè l'altra persona ho pogués reproduir amb els ulls tancats sobre el mural.

Les pintures rupestres!

Avui cada company i companya ha portat els seus dibuixos a l’aula i els hem pogut veure. Cadascun d’ells semblava l’objecte que havien triat i, per això, podem dir que tots sabem dibuixar. Un cop els hem vist, hem donat la nostra opinió de quin dibuix ens havia costat més de fer.

A més, hem llegit una petita part d’un llibre que s’anomena “Sobre el dibujo” de John Berger. Una de les frases d’aquest autor és “Para el artista dibujar és descubrir”. Durant l’execució dels meus dibuixos m’he donat compte que cada vegada que el dibuixava em fixava més en els detalls de l’objecte. Per tant, estic d’acord amb aquesta frase ja que cada cop que dibuixava l’objecte descobria algun detall o algun aspecte que abans no coneixia.

D’altra banda, ens ha ensenyat un altre llibre on presenta les coves d’Altamira, les quals conserven l’art rupestre del Paleolític. A continuació, cadascú de nosaltres ha pogut experimentar amb aigua i sorra a sobre d’un paper. Ha estat una experiència gratificadora ja que he pogut experimentar amb diferents tipus de sorra, com ara,  quin tipus de sorra pintava més, la seva textura (si era més gruixuda o més fina) i sobretot, i crec que és un dels aspectes més importants i que hem de tenir en compte a l’Educació Infantil és oferir la llibertat de pintar. Us adjunto algunes fotografies de la sessió.

Després, per grups, hem realitzat propostes d’activitats relacionades amb les pintures rupestres per portar-les a terme a l’Educació Infantil. Les propostes que han sortit han estat:

• Primerament treballar i conèixer la prehistòria a través de contes, sortides, com per exemple, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, excursions, etc.
• Treballar amb les pintures rupestres a partir d’aigua i amb diferents tipus de sorra o altres materials, com ara, julivert, cafè, safrà, etc. Experimentar amb aquests materials en un paper individualment o col·lectivament, i també, en altres superfícies, com ara, en pedres, en ciment, etc.

Per acabar, penso que és molt interessant que els infants treballin aquesta temàtica ja que ajuda a què coneguin part de la nostra història a través de la investigació i experimentació d’una forma més motivadora i significativa. També, que amb simples materials de la vida quotidiana es pot pintar, sense la necessitat de fer-ho amb pintura o amb llapis de colors.

Sandra Torres Padilla

Yo no sé dibujar

Yo no sé dibujar. Esta es una frase muy pronunciada en nuestra sociedad. Cuando somos niños dibujamos constantemente dejando ir nuestra imaginación. De hecho, no concebimos nuestro día a día sin dibujos. Sin embargo, a medida que crecemos esto cambia y son muchas las personas que dejan de dibujar porque consideran que no saben o que no lo hacen bien. En parte, esto es consecuencia de la pérdida de importancia de este arte en las escuelas que conlleva la desilusión y la pérdida de protagonismo de este entre los alumnos cuando van creciendo.   

En mi opinión, todo el mundo puede dibujar del mismo modo que puede escribir, pero considero que hay personas con un don especial para hacerlo. Como en cualquier otro arte (música, interpretación…), no es fácil saber transmitir mediante la obra creada. Por ello, pienso que hay personas que nacen con este don, con la capacidad de dejarse llevar y transmitir sensaciones y emociones con un papel y un lápiz. Con esto no me refiero a diferenciar entre dibujar bien o mal, porque nadie tiene la potestad para hacerlo, pero no todo el mundo muestra la misma inquietud, seguridad, motivación y entusiasmo al hacerlo.

El vídeo de una conferencia del ilustrador Puño nos ha llevado a extraer varias reflexiones en clase, como por ejemplo, el hecho de que todo el mundo puede dibujar, mejor o peor pero puede hacerlo, y es necesario ir probando y equivocarse para mejorar. Además, es importante informarse sobre cosas parecidas que se hayan hecho antes para ver si puedo innovar. Este aspecto puede trasladarse al aula en el momento de hacer una actividad, ya que es importante que el maestro/a investigue para ver si pueden introducir elementos nuevos que despierten la curiosidad de los alumnos. De la misma manera, conviene tener en cuenta que a través del dibujo se pueden conocer las cosas y aprender de ello y los niños y las niñas disfrutan haciéndolo.

Por otro lado, la sensación de dibujar y trazar círculos sobre un papel con los ojos cerrados ha despertado cierta curiosidad en mí. Me he sentido relajada y cómoda al hacerlo, y con ello soy más consciente de la importancia que tiene el dibujo en la etapa de infantil. Son distintas las técnicas que hemos utilizado para entender que no solo es posible dibujar de una manera. Por tanto, como futuros maestros, hemos de tener la capacidad de apreciar los distintos dibujos de nuestros alumnos y nunca juzgarlos sino intentar entender que quieren transmitir y explicar a través de la ilustración. El dibujo no deja de ser una forma de expresión mediante la cual los niños y las niñas dejan ir su imaginación para reflejar aquello que piensan, sienten, ven… Por lo tanto, desde la escuela se ha de potenciar este arte para que nunca pierdan la ilusión de seguir dibujando por miedo a no hacerlo bien.

Alexandra Antich

COMENCEM! per Isaac Cuenca

Comencem nova assignatura, Didàctica de l'Educació Visual i Plàstica, i això sempre genera una incertesa i a la vegada curiositat en l'alumnat per conèixer allò que és nou. Seiem en cercle, cosa que ens facilita la comunicació entre tots, així com l'atenció cap a la resta de companys i companyes, i per suposat, cap a la mestra. I així comença una petita presentació de l'assignatura, que personalment a mi m'atrau molt, ja que des de sempre m'ha cridat molt l'atenció la branca artística i, encara que no considero que ho domini, també m'ha agradat molt dibuixar. És per això que tinc moltes expectatives de cara a aquesta classe.

Desprès de la breu introducció, ens vam aixecar i vam començar a caminar per l'aula, crec que per perdre la tensió i per deixar-nos anar, i pel que vaig veure en els meus companys i companyes (les seves cares, riures...) va resultar bastant efectiu de cara als "jocs" que fariem desprès. 

Per parelles ens vam seure un davant de l'altre i es tractava de, durant cinc minuts, mirar els ulls de la persona que teniem davant. Personalment, els primers dos o tres minuts van ser molt incòmodes i tensos, encara que ja coneixia a qui tenia davant. Aquesta situació normalment es trencava amb un somriure que s'escapava sol. Però a partir del tercer minut, aproximadament, la meva situació va canviar: ja no reia i fins i tot era capaç de fixar-me en detalls que en els darrers tres anys no m'hi havia fixat. 

Tot seguit de compartir les nostres experiències amb la resta de la classe, cosa que valoro i crec que ens ajuda a tots ja que és una manera d'expressar el que has sentit amb els altres i veure el que han sentit els companys, ens vam posar un altre cop amb la parella d'abans. Amb un llapis i un paper en blanc, havíem de dibuixar l'altra persona sense mirar el paper. A mi em va resultar bastant difícil no mirar el paper, però crec que els resultats, tant meu com de la resta, van ser divertits, i va servir, tant per conèixer com per saber, potser, que no fa falta saber dibuixar bé, si hi ha una finalitat al darrera. 

Per finalitzar la classe, vam exposar les nostres "obres d'art" a la resta i vam explicar una anècdota o alguna història del nostre personatge, ja que formen una part molt important per atraure l'atenció dels infants i poder fer que gaudeixin de les activitats que realitzem amb ells. I això d'exposar i explicar, ens va fer treballar una mica la nostra part creativa, fonamental per al treball de mestre/a, i així practicar una mica el parlar en públic. 

PD: adjunto alguna de les imatges d'algun dibuix!

On es para el temps

Algun cop has dibuixat en parella?

Al llarg d'aquesta sessió es van unir dos arts; el ball i l'expressió plàstica. 

És curiós perquè són dos termes que estan molt units, que comparteixen funció i significat i que poques vegades es relacionen a les aules escolars. El ball, el dibuix...són expressions que neixen del nostre cos, del nostre moviment corporal. Els generem i neixen dels nostres sentiments i emocions. A més, són dos arts que tenen el poder de canviar el nostre estat d’ànim, de generar-nos benestar i la possibilitat d’expressar-nos més enllà de paraules.

Un dia, un bon amic em va dir: “compartir és viure”. Doncs al llarg d’aquesta sessió és el que es pretén; es tracta d’expressar-se corporalment i pintar en parella. Aquesta activitat estarà acompanyada en tot moment amb música de fons.

És important que per començar s’estirin totes les parts del cos. Acostumem a estirar abans de crear qualsevol expressió plàstica? El primer pas és entrar en contacte amb un mateix i el seu cos; cames, peus, braços, dits, esquena, coll...  

És el moment de fer parelles, es tracta d’ajuntar una part del cos, les mans per exemple. Un guiarà i l’altre persona haurà de seguir el moviment al llarg de la cançó. Per fer-nos una idea seria semblant a dibuixar en l’aire.

Pel següent pas és necessari agafar fulls en blanc i pintures, colors, guixos, ceres... Recordem que en el ball en parella i en aquest cas en el dibuix, el formen dues persones les quals cadascuna expressa tot allò que sent. Sobre el paper, un de la parella ha de començar el traç i l’altre el seguirà afegint, així es formarà un nou dibuix. Aquesta activitat es pot veure què passa si posem música més tranquil·la o música més moguda.

La pròxima creació serà que un de la parella agafi la mà de l’altre i el guiï per dibuixar, aniran alternant.

Per últim, fent el mateix exercici corporal del començament. Un de la parella tancarà els ulls i l’altre el guiarà per l’espai. Aquest haurà de portar un estri de pintura a les mans i amb el mateix moviment del cos dibuixarà sobre el paper. Finalment, obrirà els ulls ho veurà i es repetirà l’exercici canviant de paper.

A la sessió realitzada a l’aula es va fer amb paper blanc i tintes negres. La última part, però, es va dibuixar sobre paper negre amb tinta blanca.

Per què? A l’escola el color negre no s’utilitza gaire. Aquest color s’associa a un sentiment negatiu però no deixa de ser un color més que trobem a la nostra caixa de pintures. És important treballar amb tots els colors i potser a un infant li agrada el blau de la mateixa manera que a un altre el negre. 

Per últim, m'agradaria citar frases de diferents persones que dediquen part del seu temps al ball. 

Què sents quan balles?

"Una eina que vaig descobrir que em permet mostrar una part de mi que no coneixia"

"Pots arribar a interpretar la cançó com mai et podries arribar a imaginar i gaudir-la com si l'haguessis composat tu mateix"

"M'allibera, el meu cos es mou sol. M'envaeix una sensació d'alegria i em fa sentir bé"

"Un moment on es para el temps del món per iniciar el teu"

"Com si el cor s'inflés, a poc a poc, i estigués apunt d’esclatar."

I a tu? Què és el que et fa sentir així?

Aposto per trobar un espai on ens dediquem temps a nosaltres mateixos. Algun, encara que sigui petit, moment on oblidem allò que està passant fora i mimem la nostra persona. 

Sandra González Soler

MASCARES DE LA TARDOR...

Una de les classes de l’assignatura de l’educació visual i plàstica vam realitzar unes magnifiques mascares amb material de la tardor que portàvem com per exemple:

-            Llegums (cigrons, llenties, mongetes...)
   Fulles (grans, petites, marrons, verdes...)

              Pinyes

I a més altres materials que no tenen res a veure amb la tardor com teles, anelles de fusta.... per donar un toc personal a les nostres mascares. 

Primer cadascú va tallar al cartró amb  la forma que volia fer de la mascara per tal de fer-li ulls i boca.

Posteriorment, de manera lliure cadascú va utilitzar el material que desitjava. que estava distribuït pel l’aula

Finalment, mireu  alguns exemples de quines mascares més fantàstiques vam fer: 

I a educació infantil amb els vostres infants veieu possible aquesta activitat? 

Jo penso que és una activitat plàstica on els infants poden aprendre els elements bàsics de la tardor. A més de fer un material plàstic  com és una mascara la qual podem aprofitar  per ambientar l’aula, també cada infant pot posar un nom a la mascara i entre els propis fer una petita representació.

I vosaltres que faríeu? Com l’adaptaríeu?  

LAIA MILLOS SOLÉ 

FEM UN CONTE!

Aquesta entrada pretèn ser una reflexió de l'experiència de realitzar un conte.  

Per començar, se'ns va proposar d'escollir una escultura o obra del carrer i investigar el procés de creació de l’obra de l’autor, i a partir d’aquí, inventar-nos un conte que girés entorn de l’obra seleccionada.

Em va agradar la consigna que se’ns va donar perquè va impulsar una cerca d’obres de carrer amb l’esperança de trobar alguna que ens inspirés una bona història. Podíem fer una història que expliqués com va ser creada l’obra, o simplement una en la que l’obra fos la protagonista...

En el procés de realització del conte, vam haver de tenir en compte que la història tingués un sentit i ens resultés atractiva, així com el disseny de les il·lustracions, els materials que utilitzaríem per fer-les, els colors, la narrativa del conte, l’extensió i la situació del text, la lletra que utilitzaríem per escriure’l, el format del conte que triaríem, quins fulls, la mida, i per últim, clar, el títol.

Cada un d’aquests aspectes que conforma l’elaboració del conte constitueix un paper molt important als ulls de la persona que el té entre les mans un cop ja està acabat. La globalitat del conte amb cada un dels seus detalls caracteritza el missatge que vol transmetre amb la narrativa i les il·lustracions.

Personalment, em va agradar que se’m proposés el repte de fer un conte. Va suposar una oportunitat per fer volar la imaginació tot buscant que la obra triada, en el meu cas una escultura (Miraestels) tingués alguna cosa a dir-nos.

Abans de la definitiva, van sorgir moltes idees a desenvolupar una història al voltant de l’escultura, vaig anar tirant del fil de cadascuna d’elles fins que me’n adonava que m’estancava sempre en el mateix punt del conte i aleshores ho deixava córrer.

L’última versió va aparèixer més fluida que totes les altres, quan ja em semblava que havia gastat totes les idees. Em va convèncer i em vaig posar a imaginar-me com il·lustraria cada escena. Vaig decidir aviat que utilitzaria llapis de colors per pintar els dibuixos, perquè la meva intenció que donés una impressió de senzillesa.

En quant a la narrativa del conte, per sorpresa meva, després de mostrar el conte només amb les il·lustracions a la Roberta i contrastar juntes les opinions sobre aquest, vaig decidir no afegir-li el text, de manera que qualsevol que se’l mirés pogués interpretar una cosa diferent.

El dia que havíem de presentar els contes, vam compartir les experiències d’elaborar-los de cadascú i vam veure cada una de les produccions. Penso que aquest moment de compartir el conte que ha fet cadascú (i en totes les altres activitats també) va ser molt ric i la millor forma de tancar l’activitat. Després d’estar immers en la pròpia elaboració durant un temps és bonic quan arriba el moment en que l’altre deixa que t’immergeixis una mica en la seva elaboració així com convidar als altres a que es passegin en el teva.

Com a recurs didàctic per a fer amb infants, sobretot me l’imagino funcionant amb un plantejament de treball en grup col·laboratiu. Si el fet de dibuixar i pintar espontàniament ja és un plaer pels infants, ficar-hi la imaginació creant petites històries i situacions que sorgeixen unint les aportacions de tots, ha de convertir-se en algo màgic!

Júlia.

La Educación Prohibida

Al llarg de l’assignatura hem après moltes i diverses tècniques plàstiques aplicables a les aules d’educació infantil. Tots aquests aprenentatges ens preparen per ser capaços de preparar una classe i poder treballar l’art amb els infants tenint en compte els seus interessos, però què passa amb els interessos del professorat? Al llarg del curs, hem tingut accés a documentals i vídeos que, sota el meu punt de vista, ens feien aportaven una nova visió del mestre i l’educació en general que ens feia reflexionar sobre com volíem que fos la nostra pràctica docent. És el cas del documental: La eduación prohibida.

La pel·lícula comença mostrant com dos estudiants de secundària han presentat un projecte donant la seva opinió de manera crítica envers l’escola i el sistema d’ensenyament, concloent dient que l’educació està prohibida. Els mestres que llegeixen aquest projecte es queden sorpresos i diuen que l’escrit és una falta de respecte i que no es pot tolerar, per als estudiants els sembla que aquesta resposta coacciona els seus drets d’expressió i que és d’aquesta manera com es mata l’interès per l’educació.  Al llarg dels minuts de vídeo, van fent diverses aportacions mestres i docents donant el seu punt de vista sobre l’escola i el sistema educatiu en general i tots arriben a la mateixa conclusió: s’ha de produir un canvi.

Com bé es va exposant al llarg del visionat, l’educació necessita un canvi per tal d’adaptar-se al nou model de societat que es va creant sinó l’educació sempre es quedarà enrere i, per conseqüent, les seves pràctiques. A les escoles els preocupa més que els seus alumnes aprenguin tots els coneixements i continguts possibles de la manera més ràpida sense centrar-se en res més. On queden les emocions, l’exploració de l’entorn, l’experimentació? No hi ha frase que pugui acompanyar millor aquesta reflexió que la d’Albert Einstein: L’únic que interfereix en el meu aprenentatge és l’educació. 

Cada vegada més, s’està promovent un tipus d’escola diferent basada en una metodologia educativa lliure centrada en els interessos dels infants. El que aquestes noves escoles ofereixen és la llibertat d’elecció dels coneixements que volen aprendre en aquell moment, deixant que sigui l’alumne mateix qui controla el seu procés d’aprenentatge en tot moment i és ell qui decideix i gestiona el seu temps. Tanmateix, el professorat també aporta una nova visió educativa amb les seves intervencions educatives. 

M’agraden aquest tipus d’activitats perquè trenquen una mica amb la rutina en la que estem acostumats a la carrera, és cert que el que ens interessa és saber què i com ensenyar als infants però per fer bé la nostra feina considero clau poder fer una autoreflexió i tenir clar el nostre enfocament educatiu i conèixer la realitat en la que es troba l’educació i l’escola actualment. 

La educació prohibida és una mostra que els joves actuals no estan conformes amb l’educació que reben i demanen més, doncs oferim-los més. Han de rebre una educació adequada als temps que vivim i que prepari per viure en el món i no només per desenvolupar una feina professional.  Hem d’exigir més participació ciutadana i menys pressió per part dels centres que bloquegen el desenvolupament integral de l’educació que s’ha de rebre.

En aquest enllaç podeu trobar el documental complert: https://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc

Maria Aràjol

...