Quan
a Didàctica de l’Educació Visual i Plàstica varem realitzar l’activitat d’il·lustració
dels poemes i varem tenir l’oportunitat de treballar el collage, usar diferents
materials i diferents textures, papers, pintures, pinzells, esponges... la Roberta
ens va fer treure la por a estripar, ens va animar a no retallar sistemàticament,
si no a partir d’allò que volem transmetre i no tant a reproduir les tècniques clàssiques
que hem aprés. Canviant la concepció es poden multiplicar les possibilitats
expressives i comunicatives que ens ofereix la plàstica, la professora va fer
una apreciació sobre com l’efecte estripat pot transmetre un efecte de
flotació, canvia la percepció i textura respecte al retall, la sensació no és
tant estàtica: Proveu a realitzar un núvol estripant i un núvol
retallant ...
Per
tant, és important conèixer les diferents tècniques per copsar i transmetre
diferents idees, diferents visions, perspectives, com quan observem la
realitat, que és canviant, mai estàtica, i amb tot el que compartim uns i
altres particulars i úniques per cadascú.
En
definitiva: com més tècniques coneixem, més originals poden ser les nostres
creacions i les dels petits... molt més experimentarem i ens sorprendrem! Ho
podem fer amb llibertat i sense por a equivocar-nos, sempre podem canviar de
trajectòria i allò que ens sembla un error pot ser el que necessitàvem aprendre
o fins i tot una innovació.
Aquestes
reflexions han estat la base per a imaginar la meva proposta d’activitat.
D’altra
banda, pensant en aquest núvol vaig indagar en la transmissió de la sensació de
moviment que podem aconseguir en la utilització de diferents materials i a
través de diferents tècniques, per tal d’aproximar-nos a la realitat. Són molts
els artistes que s’han preguntat...Com ens podem aproximar plàsticament a la
realitat del que veiem?
Pintors
cubistes: Juan Gris, Pablo Picasso, Giacomo Balla... van intentar copsar
els efectes dinàmics mitjançant la superposició d’imatges d’un sol
objecte preses des de diferents punts d’observació, hi ha qui diu que va ser el
cubisme que va alliberar definitivament la pintura de la seva concepció
perspectiva tradicional i del seu caràcter estàtic.
No
obstant, les creacions són sempre, en gran mesura, moviment, fins i tot
aquelles en que no predomina la idea de transmetre’l.
Pollock,
l’artista americà, va ser també molt trencador, per a ell el que era més
important era el moment de pintar, no tant el resultat: “el procés es el veritable contingut de l’obra. L’expressió del meu
pensament i les meves emocions en l’acció de pintar”.
Em
va semblar que aquesta és una perspectiva infantil en el millor dels sentits. Nosaltres,
com Pollock hem usat: draps, palletes, goteig ... “la força és el gest pictòric, no hi ha a dalt i a baix, ni dreta ni
esquerra!”
Aquesta
és també –almenys en part- la perspectiva de fundacions i tallers com Segniossi,
alliberar el traç de qualsevol subordinació representativa, explorar la
connexió entre les qualitats expressives dels moviments del cos i el
traç...l’experimentació i el joc com a mètode de treball.
Aquesta
activitat per tant vol recollir diferents propostes, maneres, aproximacions a
la noció del moviment en l’art i té un caràcter obert. Les fotografies
realitzades durant el procés ens ajuden a aquesta aproximació a les idees de
moviment, a pensar el recorregut del traç i els diferents moments del gest
pictòric.
La
protagonista és la Carla, la filla d’una amiga...
La
activitat té, un caràcter molt transversal però les àrees en que es desenvolupa
són sobretot: Educació Visual i Plàstica i Coneixement de l’Entorn, permetent
l’exploració sensorial, i l’aproximació a algunes nocions de l’espai i el
temps, bàsiques per a les ciències- obrint pas al pensament abstracte.
A
continuació la documentació de l’experiència que és alhora un retorn agraït a
la Carla i a la seva mare:
Una
activitat amb la Carla
Primer
hem preparat una taula baixa on cabessin tots els materials i la cartolina dinA3
blanca: plomes, pinzells, palletes, pompons, confeti, pintura de mans i
retalls, tot a l'abast!
Després
hem ensenyat a la Carla -que estava molt il·lusionada des de feia dies i l’entusiasme
infantil sempre és molt revelador- unes imatges, obres d'art de pintors
cubistes com Giacomo Balla, realistes com Andrew Wyeth, de Pollock.. i li hem
preguntat a la Carla "Creus que es
mou alguna cosa en aquest quadre?"
La
Carla ha identificat moviment en tots i cadascú els quadres cubistes –que volien
mostrar explícitament moviment- no en el quadre realista de Wyeth, que li ha
semblat una fotografia: la intuïció essencial de les nenes i nens mereix ésser
assenyalat i reconegut. La Carla, que té 5 anys, ha identificat l’essència d’allò
que l’artista volia plasmar al llenç i transmetre als altres.
També
li hem preguntat quin li agradava més: "la
postal amb els ocells!"
Primer
ha dit que volia dibuixar un cargol i s’ha assegut a pensar. Hem suggerit que l’activitat
era lliure i podia fer el que volgués i provar de tot i més.
Després
la Carla ha començat la seva creació única, li hem dit, només a l'inici, que no
tenia que dibuixar res concret si no volia, però poc a poc l’hem animat a que
anés provant tots els materials i fent-los servir lliurement, experimentar amb
ells, sense intervenir però durant el procés -excepte amb complicitat quan ens
feia partícep de les seves pròpies impressions... "mira que bonic!"
Doncs
ha anat provant a barrejar els color "el
blanc i el negre fan gris!", ha esquitxat una mica, però sobretot ha fet
puntets amb els pomponets, ha posat cola per enganxar la palleta -que li
agradava molt- i el confeti. Ha pintat amb la ploma, amb els dits -fent palets
i puntets, -jo he pensat en l'universal de les formes pictòriques orgàniques que
menciona Arno Stern-, tot plegat pausadament però sense dubtar.
Estava
molt concentrada i li hem preguntat com se sentia, i ha dit dos vegades molt
seriosa "Em sento molt bé... Em
sento molt bé!".
No
volia enganxar retalls -sí els confeti-, volia sobretot combinar la resta d’elements,
i sobretot aquells amb que no havia treballat mai -em comentava la mama
Miriam-: les palletes, les plomes, els pompons i confeti...i la pintura es
clar.
Passats
30 minuts, autònomament i amb molta claredat, ha decidit per ella mateixa que
ja havia acabat la seva creació: "ja
he acabat..si"
Tot
mirant el llenç li he dit que a mi personalment em sembla molt bonic, m’ha sorprès
molt positivament l’equilibri del quadre tenint en compte que era lliure i que
podia fer el que volgués, em sembla que és veritablement harmònic. Semblava tot
espontani però tot mirant-lo si troba una coherència: ha combinat sentiment, pensament,
projecció i experimentació.
I
m’ha ajudat a entendre més sobre la meva pròpia reflexió inicial.
Li
he dit que quan el mirava em semblava una festa, i li ha semblat que era
divertit que jo veiés una festa, però que ella ara veia un jardí. Jo també veig
un jardí Carla: Quin quadre espacial que pot ser diferents passatges!
I
doncs la mama -a qui li havia explicat l’activitat-, molt acertadament li
ha preguntat si creia que els pintors es movien mentre pintaven, "Et mous quan pintes?" Sense
pensar-ho molt la petita ha fet veure com si pintés i ha dit: "si!" -tot fent veure que
pintava-.
Els
pintors poden expressar més o menys moviment en la seva creació final, però del
que no hi ha dubte és de que el gest pictòric és moviment!
He
gaudit i he aprés molt preparant aquesta activitat amb la Carla i ha estat un
plaer i una lliçó veure-la en ple procés creatiu...
L’animo
a seguir imaginant i experimentant amb la mateixa concentració, decisió i alegria
per més anys que passin! Jo tinc 31 anys i sento que tot just començo a
experimentant i a indagar amb la plàstica, tal i com ens ha proposat la profe
de la universitat...
Gràcies
Carla! Gràcies mama de la Carla!
Mireia Roig Pineda
