On es para el temps

Algun cop has dibuixat en parella?

Al llarg d'aquesta sessió es van unir dos arts; el ball i l'expressió plàstica. 

És curiós perquè són dos termes que estan molt units, que comparteixen funció i significat i que poques vegades es relacionen a les aules escolars. El ball, el dibuix...són expressions que neixen del nostre cos, del nostre moviment corporal. Els generem i neixen dels nostres sentiments i emocions. A més, són dos arts que tenen el poder de canviar el nostre estat d’ànim, de generar-nos benestar i la possibilitat d’expressar-nos més enllà de paraules.

Un dia, un bon amic em va dir: “compartir és viure”. Doncs al llarg d’aquesta sessió és el que es pretén; es tracta d’expressar-se corporalment i pintar en parella. Aquesta activitat estarà acompanyada en tot moment amb música de fons.

És important que per començar s’estirin totes les parts del cos. Acostumem a estirar abans de crear qualsevol expressió plàstica? El primer pas és entrar en contacte amb un mateix i el seu cos; cames, peus, braços, dits, esquena, coll...  

És el moment de fer parelles, es tracta d’ajuntar una part del cos, les mans per exemple. Un guiarà i l’altre persona haurà de seguir el moviment al llarg de la cançó. Per fer-nos una idea seria semblant a dibuixar en l’aire.

Pel següent pas és necessari agafar fulls en blanc i pintures, colors, guixos, ceres... Recordem que en el ball en parella i en aquest cas en el dibuix, el formen dues persones les quals cadascuna expressa tot allò que sent. Sobre el paper, un de la parella ha de començar el traç i l’altre el seguirà afegint, així es formarà un nou dibuix. Aquesta activitat es pot veure què passa si posem música més tranquil·la o música més moguda.

La pròxima creació serà que un de la parella agafi la mà de l’altre i el guiï per dibuixar, aniran alternant.

Per últim, fent el mateix exercici corporal del començament. Un de la parella tancarà els ulls i l’altre el guiarà per l’espai. Aquest haurà de portar un estri de pintura a les mans i amb el mateix moviment del cos dibuixarà sobre el paper. Finalment, obrirà els ulls ho veurà i es repetirà l’exercici canviant de paper.

A la sessió realitzada a l’aula es va fer amb paper blanc i tintes negres. La última part, però, es va dibuixar sobre paper negre amb tinta blanca.

Per què? A l’escola el color negre no s’utilitza gaire. Aquest color s’associa a un sentiment negatiu però no deixa de ser un color més que trobem a la nostra caixa de pintures. És important treballar amb tots els colors i potser a un infant li agrada el blau de la mateixa manera que a un altre el negre. 

Per últim, m'agradaria citar frases de diferents persones que dediquen part del seu temps al ball. 

Què sents quan balles?

"Una eina que vaig descobrir que em permet mostrar una part de mi que no coneixia"

"Pots arribar a interpretar la cançó com mai et podries arribar a imaginar i gaudir-la com si l'haguessis composat tu mateix"

"M'allibera, el meu cos es mou sol. M'envaeix una sensació d'alegria i em fa sentir bé"

"Un moment on es para el temps del món per iniciar el teu"

"Com si el cor s'inflés, a poc a poc, i estigués apunt d’esclatar."

I a tu? Què és el que et fa sentir així?

Aposto per trobar un espai on ens dediquem temps a nosaltres mateixos. Algun, encara que sigui petit, moment on oblidem allò que està passant fora i mimem la nostra persona. 

Sandra González Soler

MASCARES DE LA TARDOR...

Una de les classes de l’assignatura de l’educació visual i plàstica vam realitzar unes magnifiques mascares amb material de la tardor que portàvem com per exemple:

-            Llegums (cigrons, llenties, mongetes...)
   Fulles (grans, petites, marrons, verdes...)

              Pinyes

I a més altres materials que no tenen res a veure amb la tardor com teles, anelles de fusta.... per donar un toc personal a les nostres mascares. 

Primer cadascú va tallar al cartró amb  la forma que volia fer de la mascara per tal de fer-li ulls i boca.

Posteriorment, de manera lliure cadascú va utilitzar el material que desitjava. que estava distribuït pel l’aula

Finalment, mireu  alguns exemples de quines mascares més fantàstiques vam fer: 

I a educació infantil amb els vostres infants veieu possible aquesta activitat? 

Jo penso que és una activitat plàstica on els infants poden aprendre els elements bàsics de la tardor. A més de fer un material plàstic  com és una mascara la qual podem aprofitar  per ambientar l’aula, també cada infant pot posar un nom a la mascara i entre els propis fer una petita representació.

I vosaltres que faríeu? Com l’adaptaríeu?  

LAIA MILLOS SOLÉ 

FEM UN CONTE!

Aquesta entrada pretèn ser una reflexió de l'experiència de realitzar un conte.  

Per començar, se'ns va proposar d'escollir una escultura o obra del carrer i investigar el procés de creació de l’obra de l’autor, i a partir d’aquí, inventar-nos un conte que girés entorn de l’obra seleccionada.

Em va agradar la consigna que se’ns va donar perquè va impulsar una cerca d’obres de carrer amb l’esperança de trobar alguna que ens inspirés una bona història. Podíem fer una història que expliqués com va ser creada l’obra, o simplement una en la que l’obra fos la protagonista...

En el procés de realització del conte, vam haver de tenir en compte que la història tingués un sentit i ens resultés atractiva, així com el disseny de les il·lustracions, els materials que utilitzaríem per fer-les, els colors, la narrativa del conte, l’extensió i la situació del text, la lletra que utilitzaríem per escriure’l, el format del conte que triaríem, quins fulls, la mida, i per últim, clar, el títol.

Cada un d’aquests aspectes que conforma l’elaboració del conte constitueix un paper molt important als ulls de la persona que el té entre les mans un cop ja està acabat. La globalitat del conte amb cada un dels seus detalls caracteritza el missatge que vol transmetre amb la narrativa i les il·lustracions.

Personalment, em va agradar que se’m proposés el repte de fer un conte. Va suposar una oportunitat per fer volar la imaginació tot buscant que la obra triada, en el meu cas una escultura (Miraestels) tingués alguna cosa a dir-nos.

Abans de la definitiva, van sorgir moltes idees a desenvolupar una història al voltant de l’escultura, vaig anar tirant del fil de cadascuna d’elles fins que me’n adonava que m’estancava sempre en el mateix punt del conte i aleshores ho deixava córrer.

L’última versió va aparèixer més fluida que totes les altres, quan ja em semblava que havia gastat totes les idees. Em va convèncer i em vaig posar a imaginar-me com il·lustraria cada escena. Vaig decidir aviat que utilitzaria llapis de colors per pintar els dibuixos, perquè la meva intenció que donés una impressió de senzillesa.

En quant a la narrativa del conte, per sorpresa meva, després de mostrar el conte només amb les il·lustracions a la Roberta i contrastar juntes les opinions sobre aquest, vaig decidir no afegir-li el text, de manera que qualsevol que se’l mirés pogués interpretar una cosa diferent.

El dia que havíem de presentar els contes, vam compartir les experiències d’elaborar-los de cadascú i vam veure cada una de les produccions. Penso que aquest moment de compartir el conte que ha fet cadascú (i en totes les altres activitats també) va ser molt ric i la millor forma de tancar l’activitat. Després d’estar immers en la pròpia elaboració durant un temps és bonic quan arriba el moment en que l’altre deixa que t’immergeixis una mica en la seva elaboració així com convidar als altres a que es passegin en el teva.

Com a recurs didàctic per a fer amb infants, sobretot me l’imagino funcionant amb un plantejament de treball en grup col·laboratiu. Si el fet de dibuixar i pintar espontàniament ja és un plaer pels infants, ficar-hi la imaginació creant petites històries i situacions que sorgeixen unint les aportacions de tots, ha de convertir-se en algo màgic!

Júlia.

La Educación Prohibida

Al llarg de l’assignatura hem après moltes i diverses tècniques plàstiques aplicables a les aules d’educació infantil. Tots aquests aprenentatges ens preparen per ser capaços de preparar una classe i poder treballar l’art amb els infants tenint en compte els seus interessos, però què passa amb els interessos del professorat? Al llarg del curs, hem tingut accés a documentals i vídeos que, sota el meu punt de vista, ens feien aportaven una nova visió del mestre i l’educació en general que ens feia reflexionar sobre com volíem que fos la nostra pràctica docent. És el cas del documental: La eduación prohibida.

La pel·lícula comença mostrant com dos estudiants de secundària han presentat un projecte donant la seva opinió de manera crítica envers l’escola i el sistema d’ensenyament, concloent dient que l’educació està prohibida. Els mestres que llegeixen aquest projecte es queden sorpresos i diuen que l’escrit és una falta de respecte i que no es pot tolerar, per als estudiants els sembla que aquesta resposta coacciona els seus drets d’expressió i que és d’aquesta manera com es mata l’interès per l’educació.  Al llarg dels minuts de vídeo, van fent diverses aportacions mestres i docents donant el seu punt de vista sobre l’escola i el sistema educatiu en general i tots arriben a la mateixa conclusió: s’ha de produir un canvi.

Com bé es va exposant al llarg del visionat, l’educació necessita un canvi per tal d’adaptar-se al nou model de societat que es va creant sinó l’educació sempre es quedarà enrere i, per conseqüent, les seves pràctiques. A les escoles els preocupa més que els seus alumnes aprenguin tots els coneixements i continguts possibles de la manera més ràpida sense centrar-se en res més. On queden les emocions, l’exploració de l’entorn, l’experimentació? No hi ha frase que pugui acompanyar millor aquesta reflexió que la d’Albert Einstein: L’únic que interfereix en el meu aprenentatge és l’educació. 

Cada vegada més, s’està promovent un tipus d’escola diferent basada en una metodologia educativa lliure centrada en els interessos dels infants. El que aquestes noves escoles ofereixen és la llibertat d’elecció dels coneixements que volen aprendre en aquell moment, deixant que sigui l’alumne mateix qui controla el seu procés d’aprenentatge en tot moment i és ell qui decideix i gestiona el seu temps. Tanmateix, el professorat també aporta una nova visió educativa amb les seves intervencions educatives. 

M’agraden aquest tipus d’activitats perquè trenquen una mica amb la rutina en la que estem acostumats a la carrera, és cert que el que ens interessa és saber què i com ensenyar als infants però per fer bé la nostra feina considero clau poder fer una autoreflexió i tenir clar el nostre enfocament educatiu i conèixer la realitat en la que es troba l’educació i l’escola actualment. 

La educació prohibida és una mostra que els joves actuals no estan conformes amb l’educació que reben i demanen més, doncs oferim-los més. Han de rebre una educació adequada als temps que vivim i que prepari per viure en el món i no només per desenvolupar una feina professional.  Hem d’exigir més participació ciutadana i menys pressió per part dels centres que bloquegen el desenvolupament integral de l’educació que s’ha de rebre.

En aquest enllaç podeu trobar el documental complert: https://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc

Maria Aràjol

...

Som escultors!

En aquesta entrada del blog m’agradaria parlar d’una activitat que vaig realitzar juntament amb els infants de la classe dels crancs de p-5 de l’escola on estic. Durant un temps la mestra va demanar als nens que portessin materials de rebuig a l’escola, aquests podien ser: ampolles de plàstic, plàstics dels donuts, cartrons, pals dels gelats...

Quan ja tenien tot el material necessari per a la creació de les escultures, els nens en grup van decidir quins materials volien i van posar-se mans a la obra, ells tenien al seu abast, cola blanca, pinzells, pintures de diferents colors... Si algun material era difícil d’enganxar la mestra ho feia amb la pistola de silicona calenta.

Quan tots els grups tenien fetes les seves escultures, va arribar el pas més important: posar-li nom, tots van haver de decidir com anomenarien la seva obra. Un cop ja ho sabien ho van escriure en un tros de cartolina. Amb ajuda de la mestra van treure les escultures al passadís i van fer la seva pròpia exposició. 

Va ser una activitat amb la qual els nens s’ho van passar d’allò més bé, ja que lliurement podien escollir el material i utilitzar-lo de la manera que ells volguessin. Es van sentir artistes per un dia. 

Lorena Roldán Ramos

Dibuix automàtic

Una de les classes d'Educació Visual i Plàstica més significatives per a mi va ser la del dibuix automàtic.

A la classe la consigna va ser la següent: es posava una música, s’apagaven els llums i havíem de tancar els ulls i un company ens havia de fer un dibuix a la esquena; a la mateixa vegada que el company ens feia el dibuix, nosaltres el teníem que reproduir en un paper amb llapis de colors. Un cop acabat el dibuix, els rols s’intercanviaven.

Per finalitzar, un cop acabada l’activitat, s’havia de completar aquest dibuix omplint els buits amb colors i diferents tècniques.

Aquesta activitat pot tenir molt d’interès a infantil ja que, d’aquesta manera, els infants es relacionen entre ells. A vegades el contacte entre infants és difícil i així no es fa tan violent.

D’altra banda, buscar formes en dibuixos fets a l’atzar afavoreix la creativitat. Una prova d’això és la diversitat tan gran de resultats que han aparegut a classe partint d’una mateixa tècnica.

Per fer aquest dibuix es poden utilitzar diferents materials i tècniques: fons blanc o negre; colors, ceres, retoladors o aquarel·les; fer-ho sols, amb algú dibuixant a l’esquena o que algú mogui la mà d’un altre (com vam poder experimentar en la classe que va dur a terme Sandra).

Per saber més:

Automatismesurrealista

Dibuixautomàtic

Amanda Rodríguez